Trobades

UN FUTUR DE DESOBEDIÈNCIA COREOGRÀFICA

– Resum de la reunió a grans trets –

Quan vaig entrar a La Poderosa la sessió havia començat, arribava tard. El Toni Gonzàlez feia el seu parlament i la Tracy de l’Associació de ballarins era la moderadora. En breu vaig entendre que 5 persones havien anat a dinar juntes, entre elles la Tracy, que havia sol·licitat als altres de fer cadascú un parlament. L’speech havia de contenir una panoràmica de la situació personal o col·lectiva i una proposta de solució per fer front a la crisi.

El Toni va compartir una anàlisi més aviat històrica del sector del dansa per reunir algunes idees clau, segons el meu punt de vista: 1. Si és necessari el diner públic per a la existència de la cultura. 2. La llei òmnibus proposada per la Generalitat dibuixa l’artista com un empresari. 3. Es detecta poca ajuda de la societat cap als artistes i qui experimenta fora del traçat marcat. 4. Sorgeixen molta autogestió i debats avui dia. 5. La dansa, dins de l’expressió artística, és la més efímera de la família i per això projecta un efecte de representació d’imatge menor a nivell polític. 6. Aviat naixerà l’ICEC, l’Institut de creació i empreses culturals. El final de la seva intervenció, la seva veu es va fondre amb altres, i no em va quedar clar quines eren les propostes de solució.

El segon parlament va ser de la Pia Mazuela, mànager de Sol Picó. La Pia i la Sol són el model exemplar d’una empresa de dansa que funciona, perquè té objectius comuns i compartits. La Pia va donar moltes idees pràctiques i va fer servir una terminologia que de vegades no vaig entendre del tot, com la idea de ‘sinopsi’, alguna cosa com la unió de competències específiques per assolir una fita optimitzant els recursos i les actituds personals. El seu discurs va ser un viatge a l’univers de les polítiques econòmiques i econòmico-culturals. Diu que la cultura és tan víctima com eina manipulada pel sistema de mercat, mai protagonista, sempre a la mercè d’altres inversions econòmiques diverses (el cas d’Espanya, la construcció i les indústries de disseny); aquesta és una situació concreta, que es forma i dóna fruits en el temps: els casos de França, Bèlgica, Japó, Canadà, són exemples d’una herència cultural protagonista de la política econòmica d’un país. En aquesta situació, amb un model de cultura poc productiu, el capital humà fuig del país, i minven les possibilitats de començar, per fi, un bon camí. Ara les seves propostes de solució…Els que som aquí i resistim, o que hem estat fora i tornem, o que simplement desembarquem en aquest país com jo mateixa, hem de saber qui som i què volem, per poder-nos posicionar, tenir clar que servim per alguna cosa i saber-ho transmetre, i finalment aplegar-nos entre professionals d’àmbits diversos de la cultura (sigui art, sigui tècnica, sigui artesania, …) de manera horitzontal (no jeràrquica) per enriquir els nostres productes, si és que això ens interessa. Fora del sistema, fora dels mercats, fora del bancs, fem servir el nostre coneixement i la nostra capacitat de xarxa. El sistema i tots aquests ja vindran si cal.

El tercer parlament va ser de l’Òscar Dasí, co-fundador de La Porta. L’aportació es pot resumir a la seva experiència directa i la seva sensibilitat. Com a bon orador va ser entretingut escoltar-lo, però no em vaig quedar amb altres idees més enllà d’aquesta: ens demanen i ens demanem a nosaltres mateixos de renovar-nos ciclicament, però ell creu que arriba un punt en què no et vols renovar més i prefereixes apostar per una línia amb continuïtat. Dins de la seva intervenció, van entrar altres idees interessants (i que ara ja no recordo de quines boques van sortir), com que dins del món de l’art hi ha molts no-artistes treballant, i que la professió d’actor cultural avarca vinculacions molt més amplies dels artistes, amb altres visions i referents; que la cultura no la fa la política cultural, si no que és lliure i independent, és espontània; que la feina dels artistes existeix, dóna resultats tangibles, i repercuteix a la resta de l’economia en tots els àmbits, és real com a qualsevol altra feina, ni més ni menys valuosa…és molt valuosa quan es troba a faltar.

Al quart parlament arriba el Pere Faura. No recordo la hora exacta, dada que m’agradaria saber, però crec que havien passat unes 3 hores com a mínim. El Pere es pensava que la gent se sentia cansada i un poc avorrida, però la meva sensació en aquell precís instant era d’expectativa i desig. Crec que la gran majoria van estar atents i partíceps als parlaments, tot i sense parlar, i l’aire s’havia carregat d’electricitat, que la veu del Pere va fer espurnejar com una xispa. De fet, va ser un autèntic criminal, no va deixar de dir les coses que sentia i volia compartir, malgrat ser políticament incorrecte, tot i tenir dues representats de la Generalitat davant seu i un ramat de gent que possiblement li va donar i li donaria feina. Va transmetre els seus pensaments amb ganes, aquella cosa autèntica i alliberadora que després pot generar remordiments. Cap remordiment, Pere, que una vida es viu una vegada.

El Pere va fer una sintètica història del CRIM i en va remarcar els objectius no assolits, com ara compartir coneixements de gestió i dinamitzar activitats dins del banc del temps. Perquè no funcionen? La primera, perquè ningú en sap gaire de gestió, la segona perquè es tracta d’una acció que no flueix amb el ritme de vida de cadascú i es queda una mica al marge, i les dues per falta de temps. Com podríem evolucionar, doncs? I contesto jo: potser integrant a Crim altres professionals emergents i en moviment amb diverses inquietuds i habilitats, com ara dissenyadors, músics, gestors (ja sabem d’un que es voldria apuntar); i pel que fa els intercanvis, podem deixar que flueixin espontàniament, més enllà del donar-rebre i els horaris i les llistes (que en tot cas serveixen per tenir-ne constància). A partir d’aquí, els tres eixos del discurs analític del Pere són el problema que té la dansa de ser com una conca àmplia i cada cop més eixamplada, que per bo avarca a moltes visions i opinions, i per dolent no permet aglutinar-les; el problema que té la dansa catalana d’estar massa lligada a la identitat nacional, que també genera un tira i arronsa paral·lel al de la política; el problema que té la dansa a Barcelona, on hi ha molts agents en desacord i moltes veus oficials que volen tenir raó, per la qual cosa s’acumulen un deute d’experiències, una jerarquia de raons, una expectativa de reconeixements que pesen sobre tothom, i per les quals s’hauria de practicar una sana amnistia: cap dèbit, cap crèdit, tornem a començar de nou.  Hi ha crisi econòmica, però els diners no són la moneda de canvi del artistes; els diners són la moneda del sistema i si no funciona, hauríem de ser els més llestos a buscar alternatives, i no deixar de fer la nostra art, si no fer-ne més. Per això, reclama la disobediència coreogràfica – dir que no al sistema -, la vaga a la japonesa – treballar més del compte – i el silenci – la resposta artística al sorollós reclam polític.

Durant una hora més es van afegir moltes veus, que es relacionaven amb als temes abans trets, o bé que aportaven altres temes i sobretot situacions personals. Van parlar la Sílvia, la Marga i la Penèlope, tres persones que treballen a institucions públiques; la Verònica i altres ballarins autònoms que van deixar constància del seu ritme de treball i la necessitat de no tenir por al risc; la Pilar com a mànager de Los Corderos i el Miquel com a fundador de Nunart, dos entorns exitosos que no deixen de tenir problemes i de lluitar; l’Ariadna observant com la idea de públic és malinterpretada i manipulada, i arriba a confondre si és paràmetre d’èxit d’una peça d’art.

Bé, van ser-hi i van parlar moltes més persones, la Semolinika també hi era però no va parlar, l’ApdC ho va gravar tot, la Poderosa va aportar aigua, cadires i coixins. Va ser una molt bona reunió, estic contenta d’haver-la viscuda. I ara, tothom a treballar com sap i vol, i que se’n facin més.

Margherita

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: